Diari d'un badaloní preocupat pel patiment dels habitants de Barcelona ciutat

                                                                                    

Benvolgut diari,  

Avui, pensant en els habitants de Barcelona ciutat, m'ha vingut un dubte al cap, deu fer mal això de patir SDD (Síndrome de Distorsió de les Distàncies). 

Quan proposes a qualsevol d'aquests éssers poder quedar, fent un exercici de reciprocitat, a Badalona per fer un cafè, una infusió, un refresc o, ara que s'acosta el temps, una orxata o, fins i tot, per anar al cinema o sopar, sigui en l'idioma que sigui i sigui quin sigui l'origen de l'ésser en qüestió, la resposta és sempre la mateixa "Ostres, és una mica lluny!!-Ostras, está un poco lejos!!-Oysters, it's a little bit far!!"....i penses, lluny? Lluny és Timbuctú, Sibèria o la Patagònia, Badalona és a quatre parades de metro de Barcelona.  

Davant d'aquesta mostra ferotge de manca de formació acadèmica, intentes fer pedagogia amb certa condescendència ja que segurament no van assistir a classe el dia aquell de l'exercici de matemàtiques "Si surt un tren del punt A i un altre del punt B" i els expliques que, curiosament, i encara que sembli gairebé impossible, la distància que hi ha entre un punt concret de Barcelona i un punt concret de Badalona és exactament la mateixa que hi ha, sense variar ni una micra, del mateix punt concret de Badalona al primer punt concret de Barcelona.  

Seguidament, davant el posat d'estupefacció de l'ésser en qüestió, que es queda una estona meditant i dubtant que el que li has dit sigui veritat, intentes que s'assereni fent-li veure que l'entens, que després de molt de temps vivint en una gran ciutat on hi ha de tot (o no tant de temps, de vegades, gent arribada fa dues setmanes de ciutats com París o Londres on, per distància, Badalona es consideraria centre ciutat de Barcelona, ja pateixen l'SDD), sortir-ne pot produir cert vertigen i la sensació que es pot traspassar un vòrtex espai-temps que el durà a una altra dimensió, li dius que no, que tu fas aquest trajecte cada dia dos cops i que no ha passat mai res.  

Al final, davant dels símptomes evidents que l'SDD està a punt de provocar espasmes incontrolables, accedeixes a quedar per berenar a Gràcia. Arribes a l'hora acordada, anant-hi en metro des de Badalona i el subjecte arriba deu minuts tard perquè ha calculat malament el temps (un altre dels símptomes clars de l'SDD, calcular un quart d'hora des que surts de casa a destí de Barcelona, sigui quina sigui la combinació de transport públic o els carrers que hagis de creuar amb el cotxe). Finalment trobes la manera que l'ésser entengui el que li vols dir amb un exemple pràctic, resulta que venint d'on venia, per la combinació de metro que ha de fer, hauria arribat al centre de Badalona, on proposava quedar, cinc minuts abans de l'hora acordada ja que el punt de partida, casa seva, és a mig camí del trajecte que he fet de Badalona al meravellós i sempre fascinant barri de Gràcia.  

Amb una mica de sort, la propera orxata la prendrem a Badalona.